Després de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 a València, en el qual van morir 43 persones i 47 quedaren ferides, ens hem anat assabentat gradualment, gràcies a la web interactiva0responsables.com i a través de la premsa convencional, de diversos detalls escabrosos i gravíssims que envolten aquesta tragèdia.
Per començar, cal constatar un fet: Francesc Camps no va rebre l’associació de familiars de les víctimes en cap de les legislatures durant les quals fou President de la Generalitat Valenciana, mai: el màxim respresentant polític del govern valencià els va girar l’esquena directament als familiars, amb l’objectiu de no assumir públicament les responsabilitats del Consell en aquell accident. Per pura covardia i per interessos electorals.
La Comissió d’investigació va ser la més ràpida de la història de les Corts Valencianes. Es va fer en estiu, quan els mitjans de comunicació no disposen de capacitat de cobertura informativa suficient i, a més a més, com confirma aquesta notícia publicada pel diari Levante EMV, la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, Marisa Gracia, va contractar els serveis de l’empresa H&M Sanchis per tal d’alliçonar i preparar la intervenció dels tècnics de MetroValència, amb el propòsit que davant del jutge l’única versió oficial possible fóra que aquell accident havia estat produït per una errada humana (el conductor del convoi havia mort i no tindria torn de rèplica!). Els tècnics feren bé la seua feina i foren recompensats amb una mariscada (!?!?!), després de la seua declaració.
Avui ens assabentem que dies després de l’accident, el Conseller d’Agricultura en aquell moment i actual President de les Corts Valencianes, Juan Cotino, va estar present al tanatori, amb els familiars de les víctimes, i els va oferir la seua ajuda, una targeta amb les seues dades de contacte personal, i que posteriorment, el mateix Cotino acompanyat d’un regidor del Partit Popular de Torrent, Santiago Miquel, anaren a diverses cases dels familiars de les víctimes i els van oferir un lloc de treball públic a canvi del seu silenci i la desactivació de la plataforma d’afectats, que volien una investigació profunda dels fets. Ho conta un dels membres de l’Associació de Víctimes del Metro 3J, Paco Manzanaro, amb pèls i senyals, en l’entrevista d’aquest vídeo: “Sabien que el meu fill tenia la carrera d’Admninistració i Direcció d’Empreses; per una banda estaven oferint un lloc de treball per al meu fill, però per altra banda et diuen si ens anem a personar en el procediment judicial”.
Fastigós. Cínic. Immoral.